Destinada a ser així

Destinada a ser així

Després d’un son profund vaig obrir els ulls, aquell raig de llum em va deixar un segons desorientada però mica en mica vaig anar recuperant-me fins a poder, fins hi tot, distingir quines parts del cos em feien mal. Sentia una forta pressió al cap i una mena de punxades al pit, però en aquell moment vaig decidir no pensar en el dolor i concentrar-me més en saber on era. El lloc era lúgubre i taciturn, brut, amb tant sols una finestra; al fons de la cambra s’hi trobava un petit estant on hi vaig poder reconèixer verí per a rates i pots de pintura blanca. No hi havia ningú, en aquell moment vaig dir-me: ‘’com he arribat aquí?’’. I és que estava més concentrada en analitzar aquell indret que no pas en pensar com hi havia arribat. A poc a poc se’m van tornar a tancar els ulls, devia ser per la sang que des de feia una estona em gotejava del cap o potser per el mareig que em provocava l’olor que desprenia aquella habitació.

Al cap de dues hores, em vaig despertar d’un cop violent a la cara, estava asseguda en una cadira asseguda amb una càmera apuntant-me, vaig tancar els ulls uns segons i en obrir-los vaig veure a dos homes, un a cada costat del trípode. Els coneixia: el meu pare i el meu oncle, ferms i amb una expressió molt seriosa a la cara. Em van posar un mòbil a l’orella i vaig sentir la meva mare cridar, em va dir que fugís, que em rescataria; no vaig tenir temps a contestar-li res més que un trist: ‘’ajuda’m’’, em va apartar el telèfon i va dir-li: ‘’no truqui a la policia, ja sap el que ha de fer, cada dia durant una setmana rebrà noticies nostres, si passat aquest termini no ens ha entregat el que demanem ens endurem la seva filla a l’estranger. Jo, en el fons sabia que el segrest que havia comès el pare tenia a veure amb el divorci.

El pare em va agafar pel braç amb tendresa però sense canviar l’expressió de la seva cara i em va dir:

-Entén-me, Júlia, la teva mare m’ha fet fora de casa per a marxar amb el veí, tu ets la manera que la torni a aconseguir, donaria el que fos per a tu. Li he demanat que el deixi i que m’ho demostri.

-Calla! –vaig cridar-li-. Recordes quan va morir l’avi? Jo sempre anava al menjador a veure si el trobava, des de llavors em vau dir Hope i tu deies que l’esperança l’havia tret de tu, ets un mentider i un manipulador.

Em va tornar a l’habitació inicial i al cap d’una estona em va pujar al seu cotxe, ens vam allunyar d’aquell lloc, era un magatzem antic. Als  afores de Masnou, em va tornar a casa i sense dir res va arrencar i va marxar a tota velocitat. El pare va desaparèixer un any, ja en tenia setze quan vaig rebre la carta del pare.

Ara per ara encara vaig al cementiri cada setmana a portar-li flors, després del segrest vaig ser capaç de perdonar-lo però no entenc com va poder suïcidar-se, se’m fa complicat entendre-ho. Potser la vida del pare estava destinada a ser així.