Destinada a ser així

Destinada a ser així

Després d’un son profund vaig obrir els ulls, aquell raig de llum em va deixar un segons desorientada però mica en mica vaig anar recuperant-me fins a poder, fins hi tot, distingir quines parts del cos em feien mal. Sentia una forta pressió al cap i una mena de punxades al pit, però en aquell moment vaig decidir no pensar en el dolor i concentrar-me més en saber on era. El lloc era lúgubre i taciturn, brut, amb tant sols una finestra; al fons de la cambra s’hi trobava un petit estant on hi vaig poder reconèixer verí per a rates i pots de pintura blanca. No hi havia ningú, en aquell moment vaig dir-me: ‘’com he arribat aquí?’’. I és que estava més concentrada en analitzar aquell indret que no pas en pensar com hi havia arribat. A poc a poc se’m van tornar a tancar els ulls, devia ser per la sang que des de feia una estona em gotejava del cap o potser per el mareig que em provocava l’olor que desprenia aquella habitació.

Al cap de dues hores, em vaig despertar d’un cop violent a la cara, estava asseguda en una cadira asseguda amb una càmera apuntant-me, vaig tancar els ulls uns segons i en obrir-los vaig veure a dos homes, un a cada costat del trípode. Els coneixia: el meu pare i el meu oncle, ferms i amb una expressió molt seriosa a la cara. Em van posar un mòbil a l’orella i vaig sentir la meva mare cridar, em va dir que fugís, que em rescataria; no vaig tenir temps a contestar-li res més que un trist: ‘’ajuda’m’’, em va apartar el telèfon i va dir-li: ‘’no truqui a la policia, ja sap el que ha de fer, cada dia durant una setmana rebrà noticies nostres, si passat aquest termini no ens ha entregat el que demanem ens endurem la seva filla a l’estranger. Jo, en el fons sabia que el segrest que havia comès el pare tenia a veure amb el divorci.

El pare em va agafar pel braç amb tendresa però sense canviar l’expressió de la seva cara i em va dir:

-Entén-me, Júlia, la teva mare m’ha fet fora de casa per a marxar amb el veí, tu ets la manera que la torni a aconseguir, donaria el que fos per a tu. Li he demanat que el deixi i que m’ho demostri.

-Calla! –vaig cridar-li-. Recordes quan va morir l’avi? Jo sempre anava al menjador a veure si el trobava, des de llavors em vau dir Hope i tu deies que l’esperança l’havia tret de tu, ets un mentider i un manipulador.

Em va tornar a l’habitació inicial i al cap d’una estona em va pujar al seu cotxe, ens vam allunyar d’aquell lloc, era un magatzem antic. Als  afores de Masnou, em va tornar a casa i sense dir res va arrencar i va marxar a tota velocitat. El pare va desaparèixer un any, ja en tenia setze quan vaig rebre la carta del pare.

Ara per ara encara vaig al cementiri cada setmana a portar-li flors, després del segrest vaig ser capaç de perdonar-lo però no entenc com va poder suïcidar-se, se’m fa complicat entendre-ho. Potser la vida del pare estava destinada a ser així.

UN ALTRE DIA

UN ALTRE DIA

Un dia més estic asseguda a terra sola menjant-me l'entrepà que m'ha fet la meva mare aquest matí, veig com passen les meves companyes de classe i les de l'institut, em fixo en cada un dels detalls: la roba que porten, els complements, els pentinats, les sabates, el maquillatge,... Acte seguit faig una revisió sobre mi mateixa, tampoc som tant diferents: jo també vaig amb camisetes de tirants i pantalons estrets, també porto bambes de marca i arrecades extravagants, jo també porto el cabell llarg i molt ben pentinat i també porto els ulls negres amb unes pestanyes enormes. Per què a mi no em volen? Jo també tinc facebook i tuenti, jo també passo dels estudis i també em fumo un cigarret de tant en tant, jo també intento lligar amb nois per ser igual de guai que elles,  no ho entenc. Cada dia em quedo fins tard esperant trobar un motiu per acostar-me a elles, un aspecte en comú amb les nostres personalitats però no sóc capaç per por al rebuig.

Tal dia trec forces per a dir-li a una d'elles si els vindria de gust anar al cinema a veure la nova pel·lícula que ha sortit a la cartellera ''Tengo ganas de ti'', però tal i com m'esperava se'n va riure de mi i seguidament em va deixar anar una sèrie de paraules i insults que em van ferir l'ànima. Per què jo era una ''friqui''?

Després del llarg dia que havia viscut em vaig estirar al llit i vaig reflexionar: potser no m'havia d'acostar a aquell grup, potser havia de mirar d'acostar-me a les noies del mateix estatus que jo: les friquis, les noies estudioses i no tan preocupades per al seu aspecte, estava disposada a provar sort l'endemà amb aquell grup de noies educades i aplicades.

Després d'esmorzar vaig agafar la bossa i vaig dirigir-me cap a l'institut, per sort meva hi havia el grup de les aplicades esperant-se al costat de la porta a punt per entrar, vaig acostar-me a elles i vaig rebre per part seva un somriure de complicitat que em tranquil·litzà moltm acte seguit els vaig fer la mateixa proposta que el dia anterior els vaig fer al grup de noies superficials, després de rebre una resposta positiva i preparar-ho tot per al cap de setmana em vaig sentir molt feliç i relaxada, ja havia trobat un grup d'amigues ideal on m'acceptaven i m'apreciaven tant pels meus trets positius com pels negatius. Vaig arribar a casa acompanyada per una d'elles que per casualitat resultava que vivia al mateix carrer que jo i em vaig adonar d'una cosa que em va fer obrir els ulls: no és important tenir amigues atractives, superficials i ''populars'', sinó amigues que t'apreciïn i t'estimin per ser com ets, com les que tenia ara.

TORMENTA BAJO LA VENTANA

TORMENTA BAJO LA VENTANA

Miré hacia el cielo y lo vi bastante nnublado pero no le di importancia.

-Parece que va a llover, ¿verdad?- dijo él.

-Puede ser pero no pasa nada, seguro que lloverá un poco y para la cena del Marc ya casi no quedará rastro- contesté yo muy convencida.

-Ya veremos...

Sobre las nueve de la noche yo y mi novio decidimos sacar a su perro a pasear ya que se le veía con muchas ganas de dirigirse a su inodoro al aire libre, entre árboles y algún que otro arbusto. Mientras hacía sus necesidades, nos dimos cuenta de que en el cielo, se dejaba ver una lluvia de relámpagos que, con destellos ramificados podías llegar a creer que te caían encima. Decidimos presionar al pequeño Iker y tiramos de él con fuerza para dirigirnos a casa y que no nos pillara el chaparrón que, efectivamente, se acercaba.

Al llegar, visionamos un capítulo por internet de la serie ya fuera de emisión Perdidos. Después de pasarnos unos veinte minutos completamente absueltos y prácticamente himnotizados por las imágenes que proyectaba el ordenador, nos dimos cuenta de que estaba cayendo un  chaparrón que, si es cierto lo que dicen los cristianos de que eso son los ángeles que están orinando, ese día tenían la vejiga a punto de reventar. En tal instante mi decisión fue dejar de prestar atención al cacharro electrónico ya que en ese momento era insignificante en comparación con el regalo que me estaba ofreciendo la naturaleza.

Me senté en la ventana e intenté analizar cada una de las gotas de agua que caían del oscuro y tenebroso cielo. Pasados diez minutos seguía allí, inmòvil, sin importarme nada de lo que sucedía a mi alrededor, anonadada y conmovida por las gotas de agua que creaban una alfombra oleada y furiosa que se deslizaba por la calle tratando de arrasar todo lo que se interponía en su paso a pesar de la poca fuerza con la que transcurría. En ese momento analicé la situación: yo, sentada en la ventana, dibujando con la boca nubes de humo bajo la lluvia y sin pensar en nada, así que decidí sumergirme en mi mente y tratar de hallar una conclusión sobre los sentimientos que me transmitía esa cortina de agua que no dejaba ver prácticamente nada de lo que había detrás de si. Esa media hora pasó volando y sin darme apenas cuenta me percaté de que en casi quince años de mi vida no había encontrado placer más sencillo y barato que el que estaba viviendo en ese preciso momento.

Desde ese día he aprendido a valorar más los placeres más sencillos y los más inesperados.

HELP!

HELP!

Hi Gonzalo!

The othter day I was in my bedroom when my mother came in screaming. She said I had broken a dish. I told her that this was a lie but she wouldn't listen to me. I need your advice.

A month ago, I went to Girona with my mother because we had to buy some dinnerware. In a shop we saw a one with pink and red flowers. When my mother saw the dinnerware she loved it and she bought it.

Now she blames me for having broken a dish. What can I do? Do I have to talk to her? Or do should I let it go? What do you reckon?

Last summer

LAST SUMMER MOTS EXCITING/ AWFUL EXPERCIENCE

Last summer was not very interesting for me. Every day I got up at twelve o'clock and I did my homework, at two o'clock I had lunch and I had a shower; at four o'clock I went to ''Banys Vells'' and I drank a Coca-Cola, at nine o'clock I went to have dinner and later I went to ''Banys Vells'' againand there we stayed talking and drinking anything. The only exciting experience last summer was when I got a tattoo on the belly; the tattoo is a rose with flame and within there is a letter. It's the initial of the name of my mother.